Fronts Oberts, de Pau Vidal
Como no podía ser de otra manera, después de haber escrito una novela policíaca originalísima (Aigua Bruta) en la que se notaba que el autor se lo había pasado tan bien como los lectores, Pau Vidal se ha decidido a proseguir las andanzas del detective más insólito de las letras catalanas y las otras, tal vez el único detective filólogo de la historia.
En esta segunda novela, Fronts Oberts [Frentes Abiertos], hallamos de nuevo a Camil enfrentado, muy a su pesar, a un caso criminal. Claro que, esta vez, la cosa tiene su lógica. Camiller ha abandonado la Acadèmia d'Estudis Catalans y es ahora profesor de lengua en la Escola de Policia de Catalunya. Y, como, descubrirá mediada la novela, no le dieron el puesto porque fuera un excelente filólogo, precisamente, sino tal vez por sus habilidades lingüístico-detectivescas.
En todo caso, la novela arranca cuando, estando en Benassal de fin de semana, el perro que está cuidando de forma temporal, desentierra un cadáver. De ahí a que Camil pase a ser espía infiltrado en la morgue castellonense, ayudante del inspector Jeroni Domingo y protagonista de unas cuantas aventuras que llevarán al descubrimiento de una red de pedofilia en internet.
Todas las virtudes que se descubrían en la anterior novela de Pau Vidal están presentes, si acaso, aumentadas. El humor y la sátira son omnipresentes (y, reconózcanme, una novela que se inicia con la frase «Neeskens! Neeskens!» tiene todo lo que hay que tener para tomar por sorpresa al lector). Sigue siendo igual de intraducible que Aigua Bruta, salvo que alguien quiera tomarse el esfuerzo y el tiempo de adaptarla, y aún así sería difícil. Sin embargo, sigue trazando un mapa (lingüístico y del otro) de la Cataluña contemporánea, y los soliloquios de Miquel Camiller siguen siendo impagables en su arrebato, en su sarcasmo y en su lucidez.
Pau Vidal sigue camino, un poco como su homenajeado Camilleri, y va rodeando a su personaje de secundarios que van dando volumen a un paisaje narrativo: La Juli, la padrina, Toni Jáimez...
Todo augura que esta serie tiene largo recorrido, y ojalá sea así: por su humor, que es un valor escaso en literatura, por su originalidad, por su construcción, por su lenguaje moderno y a la vez irreductiblemente normativo, que no es poca cosa si hablamos de literatura catalana.
Que siga, pues. Larga vida a Miquel Camiller y su mundo.
Ed. Empúries, col. Narrativa
Barcelona, 2012 [2011]
Premi Marian Vayreda 2011
Serie entomofilólogo Miquel Camiller nº 2
Portada i sinopsi
Etiquetas:
libros,
literatura,
literatura catalana,
policíaco,
Vidal ·Pau
Entradas
2 comentarios:
Osti, realment increïble, no? Una casualitat com una casa de pagès, perquè jo vaig venir a petar ahir a lecturaserrantes com hi podria haver caigut demà o fa un mes...
En fi, saps una cosa?, celebro que apreciïs dos dels aspectes que a mi m'agraden més quan escric però que no sé per què no se solen destacar, que són la conya marinera (bé, tu que ets més elegant en dius sentit de l'humor) i els soliloquis del prota. Tothom dóna més importància a la trama, que per mi és un element més aviat secundari; si penses en les obres d'en J.F. Mira ja està tot dit.
Au idò, merci altre cop. Ai sí, i una altra cosa: com és que ets capaç de llegir els camilleris en V.O.? Perquè no és senzilla, la cosa.
Hola Pau:
No tinc perdó. Anava apressat i no volia respondre't de qualsevol manera, i el meu temps s'ha anat complicant... i així fins avui, on he dit prou, que la vergonya ja no sé on posar-la. Et demano mil perdons.
I vaja, responent al teu comentari, és que aquests dos aspectes són el que marca estil a la teva literatura. La beneïda sornegueria que gastes, en primer lloc és d'un humor intel·ligent, i en segon és necessària en una literatura catalana que per humor entén dir pallassades. I, a més, enganxa força amb la sornegueria italiana, tota un bé de déu, de l'estil no tan sols Camilleri, sinó Sciascia, Brancati i fins i tot Pirandello.
I respecte als soliloquis, què em queda per dir? Si la novel·la policíaca té un sentit avui és, entre algunes altres coses, perquè reflecteix la societat en la què es desenvolupa, i les filípiques d'en Camil tenen l'efecte de posar en solfa al mort i al qui els vetllem. I es que si no fos així, quin sentit tindria? Una trama criminal? Un joc de paraules? No, amic, les teves novel·les són divertides, tenen bons arguments, però això, a aquestes alçades de partit, si una novel·la arriba a imprimir-se, ja es té que donar per suposat. El que importa és la veu i el que diu, i a fe que Vidal / Camiller diuen força coses.
I quant a llegir els Camilleris en original... Bé, no ho sé; suposo que hi tinc facilitat, amb els idiomes. Un club de lectura en italià ha ajudat, però m'hi vaig llençar de cap a llegir italià, sense haver-l'ho estudiat mai. Val a dir que una cosa és l'italià normatiu i l'altra el que gasta Camilleri amb els Montalbano, i que tinc dificultats amb els fragments en que Camilleri s'expressa en sicilianu, però vaja, me'n vaig sortint. I deixa'm dir-te que el que no és senzill es haver fet aquell monument a la traducció que vas fer amb L'Òpera de Vigata. Això és difícil. I admirable.
Salutacions, perdons de nou i fins quan vulguis, que aquest bloc és obert per al que desitgis.
Publicar un comentario